Recuperem articles locals! (IX)

Les dones, també invisibles a Castellar

Disponible a la web de decidimcastellar.cat

Les dones de Castellar, també han estat invisibilitzades. La persona que més ha fet per Castellar i que ha contribuït de manera més exagerada a que Castellar sigui com és, és una dona i no té cap espai públic amb el seu nom. El té el seu marit, el seu capellà i el seu nebot, però Emília Carles Tolrà, no. Va ser la impulsora, ideòloga i la que va sostenir econòmicament l’edifici de l’Ajuntament actual, els safareigs de la Baixada (el Calissó), els escolapis, la capella de Montserrat, l’església i l’Ajuntament del carrer major, entre altres obres.

De dones de casa nostra en tenim algunes que mereixen record: Agnès de Clasquerí, la que va mantenir el cognom a la família del castell i en va canalitzar les aigües, Magdalena de Corbera, entre altres constructora de la capella de Santa Bàrbara, Isabel de Clasquerí, la dona més influent en el seu moment a la zona i casada el 1548 amb Bernat de Meca, Elisabet de Cardona, protectora entre altres de Sabadell durant la guerra de Successió. Seria molt just proposar-nos fer homenatge a dues comtesses de Barcelona que van tenir un paper destacat amb Castellar, al segle X Riquilda de Tolosa és qui parla per primera vegada de Castellar en una donació que fa, i Ermessenda de Carcassona, “mare” de Catalunya, va ser propietària durant molt temps del castell de Clasquerí i del terme de Castellar. Castellar va tenir el deshonor de jutjar i executar com a mínim a una d’elles, a tres dones el 1619 acusades de bruixa. Bo seria fer un desgreuge d’aquella situació d’opressió per les dones tant forta, i de fer una certa reparació social: Eulàlia Oliveres o Taulet, Jerònima Muntada i Violant Carnera, que sí va ser executada. Dones que no en teníem res de bruixa per si no està prou clar. Si el que es vol és fer homenatges (millor donatges), al món educatiu és una absoluta vergonya que tots els mestres que han donat nom a carrers només siguin homes ja que de dones n’hi ha un llarg reguitzell que haurien d’haver estat reconegudes. De les primeres Maria Domingo i Rosa Sanmartí. Més endavant Montserrat Rosell,Teresa Rovira, Francesca Boguñà i Antònia Alguer i Soler, que crearen els seus centres educatius, Carme Julià, directora de les Escoles Tolrà des de 1934. Maria Teresa Girbau i Rosa Solà, les primeres mestres i responsables de l’Escola Nocturna, on generacions i generacions de dones es van poder formar.

El 1912 la nena Maria Teresa Solà; fou la primera dona a pujar a l’escenari a Castellar. Però les dones ho feren a partir de la República, l’any 1936, un grup de valentes surten a escena: Teresa Casé,  Assumpció Arderius, Maria Teresa Casajoana, Rosa Canet o Antònia Ubàguls. Les dones van tenir una presència viva a la República. Un record per Teresa Vives assassinada en un bombardeigs pels feixistes el 1939 a Olot, no estaria pas malament. I es podria seguir amb la llista. Les germanes dominiques dedicades a l’ensenyament des del segle XIX. Les germanes vetlladores de Sant Josep van dedicar-se a l’assistència dels castellarencs durant dècades. Victòria Kent va fer visita a Castellar quan es van acollir els refugiats. Tothom coneix el carrer Sala Boadella, però aquest home només era propietari d’uns terrenys que va vendre, la seva dona i la seva filla van ser les que van vendre els terrenys per poder construir el Patronat Tolrà. També les desenes i desenes de dones que van treballar a les indústries, com ara la Playtex o a Can Tolrà. En definitiva, ens sobren les raons per començar a enfilar el deute que tenim amb les dones des del nostre ajuntament i semblaria lògic començar amb les dones que van marcar la nostra història com a poble.